A la torre de la costa  només s'hi pot arribar quan baixa la marea, i és l'únic que queda del gran castell.
Resta a la penombra, ja que el cel a sobre seu sempre és negre i atapeït.

Quan hi ha una tempesta sembla que s'hagi d´acabar el món, però quan minven  els núvols no deixen ni una escletxa per on el sol pugui passar.

Tot i això n'hi han, (són pocs,) que afirmen haver vist el cel clar damunt seu però això passa de Pasqua a rams.

I si algú es molestés a entrar a la torre, passant el mur gruixut per l'estreta i arraconada porta, veuria que amaga un vidre tan fi que el vol de una mosca faria que es trenqués.


                                                                                                                            Pluma Negra